Escacs gironins a la dècada dels 70
L'any 1974 anava consumint uns dies d'aparent normalitat, però dintre la
grisor de la quotidianitat es palpaven ferments d'insatisfacció que esclataven, més
aviat en to menor, en ambients de caràcter polític i sindical i que eren contemplats per
la massa ingent amb una certa indiferència que no pas amb una il·lusió esperançada de
millora i de canvi real de la societat. La majoria del jovent de les nostres poblacions
gironines estava més interessada en les noves músiques que els brindaven la munió de
grups més o menys artístics que pul·lulaven per la diversa geografia discotequera de
llur entorn, que per assumptes més importants i transcendents que ara no intentarem
enumerar.
La segona faceta que ocupava en ordre de prioritat les preferències i el
temps de la joventut constituïa l'esport. El futbol, com sempre, era el rei. Després el
seguien tot un cúmul de pràctiques i jocs, tots amb els seus dirigents i
reglamentacions, i uns quants, fins i tot, amb els seus socis, camps i pistes humils i una
mica de material per practicar-los; poquíssims amb la desimboltura econòmica necessària
per sobreviure: bàsquet, hoquei sobre patins, atletisme -en la variada gamma de models i
competicions-, ciclisme, natació, etc. I en últim terme, com el paupèrrim i
semi-desconegut membre de la família esportiva, els escacs. El joc dels escacs,
probablement el més sublim, l'únic que pot ser considerat posseïdor de la màgica
trilogia: esport, art i ciència, era menystingut -i encara ho és-, i estava considerat
per la majoria de la massa amorfa de què parlàvem, com un entreteniment de persones
llunàtiques: no arrossegava multituds, no movia ni produïa capitals, no originava
sorolls ni se'n parlava a la premsa. Era com un joc de taula a l'hora del cafè, practicat
per joves desil·lusionats i vells carrinclons que no sabien com matar l'estona.
A la ciutat de Girona hi havia un club bastant antic, cansat de passejar
els taulers i les fitxes per multitud de cafès. Els canvis de local de joc eren
freqüents, ja que els propietaris dels locals es queixaven de la llarga durada de les
partides i de les minses recaptacions que feien pel fet que els jugadors encaparrats no
bevien ni menjaven. Des de principis dels 70 fins la seva fusió amb el Salt el 1995, el
club gironí va tenir la seu al Casino de Girona, però mai no hi va estar plenament
integrat, malgrat la bona acollida d'alguns directius i del Sr. J.Crous, el conserge.
A Girona havien destacat alguns escaquistes, com en Ribas, en Mirambell,
R. Felip, R. Garcia, etc., més tard foren en Vázquez, Domènech, Menac, Suy, Escudé,
etc. i d'altres que seria llarg i bastant compromès d'anomenar, ja que sempre es
produeixen omissions. No m'oblido s'esmentà de manera molt especial la tasca del
directiu, jugador i sempre col·laborador en Ferran Garcia Arbussà.
Estem parlant del 1974. En aquella època l'afecció i la pràctica del
nostre joc era escassa. Hi havia una sotsdelegació de la Federació Catalana presidida
mols anys pel Sr. Ramon Vilaró, que feia el que podia per anar mantenint clubs a les
ciutats més importants de la província: Olot, Figueres, Sant Feliu de Guíxols,
Palafrugell, Banyoles, Blanes, Llagostera, Cassà de la Selva, etc. Es celebraven
regularment les competicions catalanes dividides en tres categories provincials (3ª, 2ª
i 1ª) i dues regionals catalanes (2ª i 1ª divisió). Dels clubs que esmento de les
terres gironines, alguns van tenir moments d'èxit i prosperitat. D'altres les passaven
magres, i alguns, fins i tot, desapareixien. I renaixien o s'enfonsaven en l'oblit
definitivament.
Cada any es celebrava, organitzat per la Federació, amb la
col·laboració i direcció del personal del club que acollia l'esdeveniment, el Campionat
Provincial d'Escacs, el qual solia reunir un notable grup de practicants dividits per les
respectives categories. Aquest Torneig es va celebrar durant una colla d'anys a
Llagostera, una reiteració que va ocasionar un cert malestar entre els directius d'altres
clubs que també es consideraven amb mèrits i capacitat per portar a terme exitosament la
celebració d'allò que es podia anomenar la Festa dels Escacs.
No sé si és de justícia fer excepcions, però d'aquella època del
primers anys setanta, penso que és de persones agraïdes fer remembrança d'uns quants
noms de campions provincials i d'alguns presidents, a més a més del ja esmentat
representant de la Federació Catalana.
Campions, Srs.: Jordi Cuadras (Figueres), el campió indiscutible; Jordi
Pijoan (Platja d'Aro), Josep Cruañas (Cassà de la Selva), Antoni Olivé (Banyoles), etc.
Presidents, Srs.: Jordi Parés (Olot), Josep Lluís Vázquez (Girona),
Joan Bayod, Enric Taulé, etc.
I moltes altres persones més, que des de la seva entrega i
eficàcia al
davant dels clubs, i des de la classe i intrínseca personalitat de campions varen, en
aquelles anyades des de fa més de 25 anys, donar timbres de glòria i d'esperança al
nostre esport-ciència dels escacs gironins.
A Salt, una vila que és una ciutat, l'any 1974 uns quants aficionats feia
temps que jugaven partides de cafè. No conec tots els bars o cafeteries on es
practicava amistosament el joc. Un servidor no vivia a Salt i les primeres notícies, a la
tardor d'aquell any, me les va proporcionar un jove de 20 anys, en Josep Mª. Teixidor
Banús. Va explicar que al Bar Vilanova de la carretera d'Olot es reunien varis joves i
senyors, i que el que remenava les fitxes millor era un meu amic de La Cellera, en Xavier
Vila, que solia guanyar-los a tots. Aquesta circumstància dual, un amic saltenc em
convidava i un altre cellerenc que tenia traces de campió, que manifestava ganes de
veure'm i d'apallissar-me degudament.
A Salt, a can Vilanova, ens trobàvem com a casa. El senyor Jordi Vilanova
tenia una gran paciència i, a més a més, els escacs li agradaven.
Allí s'hi concentraven (octubre) persones com en Josep Oliveras, Francesc Aliu, Josep
Mª. Teixidor, Xavier Vila, Jaume Navarra, Joan Vilanova, Josep Puebla, Pau Pantrigo,
Jaume Espigulé i alguns altres que sento no recordar, i entre tots vàrem organitzar un
campionat. Tampoc tinc ara constància dels resultats del mateix, si bé podria assegurar
que aquell primer torneig que celebràvem se'l va emportar en Xavier Vila o en Josep
Mª.Teixidor. En Josep Puebla i en Josep Oliveras també ho feien bé i devien destacar al
final d'aquella primera classificació.
Amb motiu d'aquest campionat "amateur" i extraoficial, algú va
proposar que seria oportú fundar un club d'escacs, ingressant a la Federació i
participant amb un equip en els campionats de Catalunya. Es va organitzar un sopar per a
l'entrega del trofeus als guanyadors de l'esmentada primera competició, que ja d'aquell
moment va quedar batejada amb el nom de "Torneig Vilanova". El sopar va tenir
lloc el 20 de desembre del 1974 en el restaurant "El Turó dels Cavalls" de
Bescanó. Vam assistir-hi els vint jugadors i es va invitar el Delegat Provincial Sr.
Vilaró, el qual amablement va participar a la Festa pronunciant unes paraules
d'agraïment i de coratge en la nova fita que ens proposavem. Finalment es va procedir a
la votació per tal d'elegir un president, amb la seva junta directiva, sembla que va
influir quelcom en el fet que un astorat servidor, fins i tot desconegut d'algun dels
presents, escaquista gris i dirigent amb un xic de voluntat, experiència i poca cosa
més, fos escollit a les primeres de canvi per presidir l'entitat novella i mirar
d'encaminar-la per rutes d'humilitat i senzillesa cap a un futur falaguer.
El club va anar seguint, dèiem i va assolir fites magnífiques; més
socis, més jugadors, més categoria i més campionats dintre del club i a fora; molta
activitat.
Mentrestant han passat nous presidents: Joan Bta. Mas, Narcís Trilla,
Palmir Triola, Carles Barrera, fins al president actual, modèlic en tants conceptes; i
membres de juntes directives: Pere Mas, Josep Cisterna, Josep Rosselló, Lluís Bonmatí,
Àngel Massegur, Josep Mª.Planas, Francesc Teixidor, etc., etc.; i jugadors molt
notables: Salvador Cicres, Antoni Manzanares, Josep Cruañas, Enric Salvà, Josep
Mª.Llach, etc., etc. I multitud d'avatars i peripècies. I nous locals. I la fusió amb
el Club d'Escacs Girona, gloriós degà provincial, que en moments de penúria i davallada
va cercar i trobar aixopluc a Salt, en una unió concebuda i feta per a la revitalització
mútua de dues entitats que es necessitaven. No és que un club hagi absorbit l'altre,
però sempre hi ha reticències i reticències i amb la bona voluntat, a voltes, no n'hi ha
prou. Jo desitjo tot el millor per al Club d'Escacs Salt i Girona. Un servidor que per
circumstàncies un xic estranyes de la vida he presidit els dos clubs, em penso ser
coneixedor de la idiosincràsia o peculiaritat d'ambdues entitats. És allò del sí,
però...
Vull acabar ja aquesta llarga i confusa relació. Em varen demanar que fos
"concís" i no he aconseguit brevetat ni gaire concreció, però sincerament
m'he sentit orgullós de l'encàrrec del president, l'amic Jaume G. Navarra. I com que els
pares estimem sempre els fills, i com que em considero el més humil, però un de la colla
de progenitors del Club saltenc, jo sempre l'he estimat i sempre el tindré dintre el meu
pensament i el cor. Si bé, reconec que el Club d'Escacs Salt és una entitat que es
mereix una història llarga, concreta, detallada i sense omissions, jo sí que puc
assegurar que no sóc digne ni competent per aital i tan noble menester.
Nemesi Viñas i Bosch
